Escoltar un tema de la Gessamí Boada es, sovint, connectar amb un sentiment propi a través d’ella. El seu directe, la seva veu, les lletres i la música, aconsegueixen crear un ambient càlid, vibrant i únic on sembla que tot desaparegui i no existeixi res més. Avui parlem amb ella perquè ens presenti el seu segon disc ‘On començo jo’ i ens parli de la seva trajectòria
Què o qui et va apropar la música?
Jo crec que, des d’abans de néixer, la música ha format part de la meva vida. Em consta que la meva mare em cantava quan estava embarassada i que, quan vaig néixer, la música formava part del nostre dia a dia. De fet, un dia, quan jo ja estava cantant, la meva mare em va dir que un dels seus grans somnis era ser cantant. El meu pare també va fer un intent de ser músic, es va apuntar al taller de músics i es va comprar una trompeta i una guitarra, però no va funcionar. El meu primer piano de paret me’l va regalar el meu avi i va ser un moment molt emocionant. Per mi, ‘casa’ és ‘música’.
Sovint expliques que ,quan vas treure el teu primer àlbum (White Flowers), tenies influències més acadèmiques que t’apropaven al jazz. En aquest segon treball, trobem un so més pop i també força experimental. Què ha canviat perquè això es produeixi? Com ha sigut la producció d’aquest segon disc?
El primer disc va néixer quan jo estava a l’ESMUC, fins i tot un tema va sortir quan feia les proves d’accés. Quan estudiava jazz al taller de músics, utilitzava les harmonies que jo coneixia, el tipus d’acords i de progressions que jo havia estudiat i era amb el que em sentia còmoda. Altres temes van néixer a Alemanya quan vaig marxar d’Erasmus a estudiar Songwriting a la Pop Academy. Trobava molt a faltar cançons en català i van néixer treballs com ‘Mirades’ o ‘Gira’. De fet, el meu projecte final van ser aquestes cançons i les vaig presentar quan vaig acabar d’estudiar. Passats un parell d’anys jo ja estava amb una altra història al cap, ja no estava musicalment tant tancada. A vegades, sents que et col·loquen en un espai i tu vols marxar perque son molts anys d’estudi i al final acabes una mica saturada. En aquest segon disc, vaig voler anar a l’arrel, simplificar-ho tot molt. Hi ha temes que només tenen dos acords. He intentat buscar el que realment la cançó necessita, per després vestir-ho amb la producció, amb el Kquimi Saigi. Aquí és quan apareixen algunes parts de jazz més complicades. La producció del disc anterior també va ser amb el Kquimi però han sigut experiències totalment diferents.
Ets cantant i també pianista. Quan compons, com et travessa aquesta dualitat? Per on arriba la inspiració (en l’àmbit musical)? Es primer l’emoció, l’harmonia, la melodia?
En general es l’emoció primer, no sempre, però la majoria de vegades és perquè tinc, pràcticament, una necessitat física de treure algo cap a enfora. És com que tinc un nus a dintre del cos i que si no el trec amb la música se’m queda a dins. Partint d’això, genralment m’assec al piano i busco un acord i d’aquell acord va sortint tot. Em surt una melodia o una lletra que després probablement no será la lletra final, però sempre hi ha una emoció de base. Ara fa un parell d’anys que estic escrivint cançons amb la guitarra i és tota una altra història. La guitarra la conec molt menys que el piano i em porta a llocs nous per què no sé què estic fent. Tiro molt d´oïda i m’agrada aquesta llibertat de la inconsciència, és un instrument que em permet anar a altres llocs. De fet, el segon disc es diu ‘On començo jo’ perquè hi ha una cançó, on participa el Dario Barroso, que es titula així i que és la que més està arribant a la gent. Aquesta la vaig escriure amb la guitarra, no sabia ni quins acords estava tocant, i s’ha quedat així, només guitarra i veu. He volgut mantenir la seva essència.
Com es va produir la connexió amb Elena Gadel i Alessio Arena? Com ha sigut treballar amb ells?
Doncs jo volia que aquest disc tingués col·laboracions, igual que al primer disc hi havia la Judit Neddermann o el Victor Mirallas. A l’Alessio Arena ja feia temps que el seguia. Crec que té una veu súper especial i única, l’escoltes dos segons i saps que és ell. Recordo una cançó de la Clara Peya on ell canta que es diu ‘Tierra del hielo’, jo me la posava en bucle molt de temps i se’m va ficar al cap col·laborar amb ell. A vegades, se’m posen coses al cap i fins que no les faig no estic tranquil·la. El vaig escriure per Instagram, li vaig enviar la cançó i li va agradar. Crec que li ha aportat uns colors diferents al tema (‘El tigre’), ha enriquit la cançó.
I l’Elena Gadel és la que ha cantat al duet a ‘On començo jo’. Clar, jo la coneixia d’ Operacion Triunfo perquè jo era adolescent en aquella època i era superfan de cada edició. Tenia posters del David Bisbal i era fan de la Chenoa, el Naim…(riu). Recordo, en el seu moment, de pensar ‘quina veu més xula que té l’Elena’ i al cap dels anys, l’he anat seguint i he vist que també té un projecte propi i unes cançons molt boniques. Per aquest tema, de seguida vaig saber que hi havia d’haver dues veus i se’m va ficar al cap que havia de ser ella. No trobava una veu a Catalunya que pogués encaixar en això millor. I arrel del Darío Barroso, que també ha participat al disc i que toca amb ella, vaig poder-hi accedir. Li va agradar molt la cançó pero vam tenir problemes per gravar-la perquè va començar la pandemia i fins que vam gravar a l’estudi, amb les mascaretes, no ens vam conèixer. És una anècdota curiosa de com a vegades els discos es troben en situacions totalment inesperades i tot i així tiren endavant.
Clar, vas treure el disc en un moment una mica complicat però alhora necessitàvem molt l’art i la música. Com ho has viscut?
Em vaig plantejar molt si treure’l o no però tenia les cançons, ja estava acabat. Finalment, vaig pensar que sería bonic per la gent i que les cançons son d’un moment, com les coses que no dius. Tenen vida pròpia i necessiten sortir a la llum. Perquè la música ens ha acompanyat molt. Durant el confinament, tots valoràvem la música moltíssim, no sé si després l’hem valorat tant…Vaig pensar doncs que podia acompanyar a la gent i, encara que mai és un bon moment o el moment idoni per fer les coses, sentia que ho havia de fer i va sortir al novembre del 2020. Després, ens van tornar a confinar i vaig haver de posposar la presentació del disc. Al final tot es va poder fer i he pogut fer molts concerts i espero poder fer-ne més.
Vaig anar a un concert teu i vaig pensar que el teu directe era molt càlid i vibrant, semblava que no passés res més al voltant. Crec que aconsegueixes connectar d’una forma molt intensa amb el teu públic. Com et sents quan ets a l’escenari?
Me n’alegro que el públic senti això. Es el que jo vull aconseguir perquè si tornes a casa i no has notat cap connexió amb els artistes que hi ha a l’escenari no ha passat res, hi ha d’haver una comunió. Jo estic molt connectada amb els músics però intento molt fer-ho també amb el públic, transmetre i donar-ho tot.
També tinc la sensació que s’atura el món durant una hora i estic totalment present i entregada i busco molt aquesta emoció. Vaig molt endins i intento transmetre el que jo sento i crec que això arriba. Sovint em passa que la gent em diu ‘m’has fet plorar’ i jo crec que és una cosa positiva perquè al final estem molt bloquejats a nivell emocional i si hem aconseguit alliberar algo doncs és molt bonic i gratificant. M’agrada molt estar a l’escenari. És el que més m’agrada.
Ver esta publicación en Instagram
Què desitges del futur en relació a la teva música?
Tinc ganes de fer discos tota la meva vida, de fer cançons. He trobat la meva forma d’expressar i de comunicar-me. Em passa que de vegades m’escriu gent i em diu que el meus temes l’han ajudat a super una mort o una ruptura i veus que hi ha un impacte a la vida de les persones i això és un regal enorme. Ara, estem començant el tercer disc i crec que cada disc serà diferent, tot i que seguiré sent jo i serà el meu estil, la idea és trobar diferents ’jos’, diferents camins i divertir-me. Al final es un joc. Vull ser molt coherent amb el moment en el que estigui a la meva vida però m’agrada molt ser versàtil i crec que, encara que de vegades, això pot jugar a la meva contra, és coherent amb qui soc jo. La música es música i no cal posar-li tantes etiquetes. T’agrada o no.
Hem tingut la sort de poder treballar amb tu i que gravessis a l’estudi. Què significa BSO per a tu?
BSO ha estat una escola. Va ser una de les meves primeres experiències davant d’un micròfon. Vaig gravar les veus del disc White flowers, amb en Guillem Ibañez, i vaig aprendre moltissim. M’ha donat, a més a més, oportunitats. Vaig gravar el meu primer anunci, el d’Audi amb el Dani Espinet, que va quedar molt xulo. I m’he sentit sempre molt recolzada, m’heu ajudat moltíssim en tot i jo em sento com a casa. Cada cop que vinc, es crea un ambient molt familiar i d’amistat on em sento molt a gust. Espero poder treballar molts anys amb vosaltres.
Text: Mar Pons