A Toni Saigi no li interessa la fama ni omplir estadis, prefereix la proximitat dels clubs de Jazz, on cada nit es viu una cosa diferent a l’anterior. Avui, hem quedat amb ell perquè ens parli de la seva música i ens expliqui la seva visió sobre aquest gènere i l’escena barcelonina.
Què és el Jazz per tu?
El jazz és la manera que he trobat a la música de poder-me expressar com jo vull. No és tant que a mi m’agradi el jazz sinó que és la música que em diu: ‘ei! pots improvisar tant com vulguis, pots dir el que tu vulguis’. Cadascú descobreix la seva forma d’expressió en la música. Hi ha gent que no necessita improvisar tant o que li agrada tant un tipus de música i no pot tocar una altra cosa.
En el meu cas, només necessitava un estil on poder fer sempre el que vulgui. Poder, per exemple, tocar amb el colze o fer el que vulgui i, per sort, a la gent, a sobre, li agrada quan ho faig. Si no hagués aconseguit que a la gent també li agradés, tant la gent amb la qual toco com amb el públic, doncs llavors potser passaria del jazz.
Es pot innovar en aquest estil o està tot fet? Hi ha barreres dins del gènere que no es poden passar?
Sempre es pot innovar perquè cada persona té alguna cosa a dir i cada opinió serà una cosa nova. Que l’estil innovi, ja és una altra cosa. El jazz ja s’ha creat és de les músiques que més s’ha modificat, que més coses se li han posat al darrere: jazz-funk, jazz-latin, jazz-nosequè. Jo crec que s’ha provat molt tot i ara el que hem de fer és mirar que aquesta música no mori i continuar-la portant a llocs interessants, que la toquem bé i la respectem.
Sobre el tema dels límits, els músics de jazz tenim un argot i a alguna gent els hi diem ‘la policia del jazz’. Hi ha gent molt purista que de seguida et diu que el que toques no és jazz. Però al final, és el que deia al principi, si toco aquest estil és perquè no n’hi ha de barreres, perquè puc tocar com jo vulgui. Sempre es parteix dels standars però, a partir d’aquí, sempre dependrà d’amb qui toquis, de com estiguis aquell dia, què vulguis expressar. És fantàstic, diria que no hi ha cap barrera sempre que tinguis respecte pel que significa i per la seva tradició. Primer s’ha d’entendre el passat i escoltar.
Com definiries el teu treball?
D’entrada, et diria que jo no treballo, que és una cosa que em va ensenyar el meu pare quan arribava amb un somriure a la nit i a sobre treia alguns diners de la butxaca i jo no entenia res. Jo volia fer el mateix, estar content i a sobre guanyar uns diners.
M’he dedicat molts anys a ser sideman, acompanyar a altres músics. Sempre m’han trucat perquè els agrada la meva manera de veure la música dins d’altres projectes. I a part de ser sideman també tinc el meu projecte principal que és ‘Tronik’ que és on menys faig el que jo vull (riu). Clar, són les meves composicions i és una cosa més concreta però que sempre ha sortit de forma fàcil i molt fluïda.
Ara ja fa uns 6 anys vaig començar a compondre, sense pensar en res, però un dia vaig imaginar-me amb un grup. Em van venir tres noms al cap que van ser el Jaume Ferrer al saxo, el Carlos Falanga a la bateria i el Marc Cuevas al contrabaix. Vaig quedar un dia amb ells, vam tocar els temes i ho van tocar tot com jo ho tenia al cap. I a partir d’aquí, sempre ha anat així. He tingut èpoques que he estat més content o menys i, depèn de com estigui, em surten composicions o no però quan en torno a tenir 8 o 9 els crido i gravem i així anem fent.
Has treballat d’aquesta mateixa forma en aquest disc? Què el diferencia dels altres?
Clar, just em plantejava això. Amb el primer, saps que, facis el que facis, és una cosa nova i no pots jutjar res previ. Realment, el segon té una línia súper continuada, a més a més, ara tinc nous temes i farem el tercer. Sempre seguim la mateixa fórmula amb la diferència que del primer al segon ja fèiem concerts i llavors hi ha temes del segon album que ja els tocàvem en directe abans de gravar.
Quins referents marquen la teva música?
D’entrada, i això ho porto a la sang i al cor, el meu pare i el meu germà. Per més que toquem estils diferents, els tres estem connectats. És per mi el bàsic i el que ha fet que les coses vagin bé i tots els músics ens diuen que es diverteixen molt tocant amb nosaltres.
Quan vaig començar a compondre i a fer bolos, em deien que m’ assemblava molt a Thelonious Monk i no ho entenia perquè era un músic que gairebé no havia escoltat i que no m’agradava. A partir d’aquí, el vaig començar a escoltar més i em vaig adonar que érem molt semblants. Em va començar a enamorar i vaig sentir una connexió. Ell va morir fa anys, però em sento connectat amb ell.
I, a banda d’això, he de reconèixer que no escolto música. M’agrada escoltar-la amb gent, em torna boig però sol ho faig com a obligació. Sé que, com a músic he d’enriquir-me, però em costa. Sóc més de tocar.
Què és per tu l’èxit? A on vols arribar?
Quan jo tenia vint anys, admirava a alguns músics i em deia a mi mateix: ‘t’imagines que un dia em criden per tocar amb ells i que a sobre s’ho passen bé amb mi i jo amb ells?’ Per mi això era l’èxit. Ara, ha passat i estic molt content.
L’èxit per a mi també és poder tocar sempre, o sigui, fer bolos del meu estil i poder estar a primera línia i que la gent vulgui tocar amb mi. De moment s’està complint, però vull que segueixi fins a la mort, fins als 85 anys o esperem 120 (riu).
I l’altre èxit també seria que a la gent li agradin els discos que faig encara que mai relaciono l’èxit amb la fama o alguna cosa similar. Si hagués necessitat això, m’hagués sortit de dintre fer un altre estil. Si arrases amb el jazz i arribes a moltíssima gent, vol dir que alguna cosa no estàs fent bé.
No creus que el jazz es pugui tocar en un camp de futbol i pugui ser massiu?
D’entrada, quan diem que el jazz és una música minoritària, és perquè, quan toques en un club de dos metres quadrats, on et veuen cinc persones molt a prop teu, i veus que escolten cada nota se sent alguna cosa especial. Després toques én una sala gran i, per més que estigui molt ben amplificada, no sents el mateix. Estem autocondemnats.
Lo ideal seria que li agradés a molta gent i tocar en un club cada nit i que la gent es barallés per poder entrar (riu).
Quin és l’ambient del Jazz a Barcelona?
Després de la pandèmia, a la gent jove li ha interessat venir al concerts però, en general, el públic és gent gran. Ara, quan he portat amics a escoltar un bolo o la gent, pel que sigui, s’ha apropat, sempre surten encantats.
Quan toques en clubs d’aquí a Barcelona i no tant en festivals, com al bar Robadors, si que ve gent jove. Allà sempre passen coses noves.
En relació als músics, és un món petit i ens coneixem tots. Les jazz sessions ens ajunten moltíssim i sempre coincidim allà. Tots som més o menys col·legues i hi ha molt bon rotllo. Abans, al jazz hi havia més competició i amb aquesta última generació, en aquests últims deu anys, ha canviat radicalment. Els músics que no van voler canviar han desaparegut. Ara hi ha una comunitat molt maca. Encara que tinguem fama d’elitistes, cada cop hi ha gent amb el cor més gran.
També ara es veuen més noies. En el jazz n’hi havia molt poques, potser una o dues. I jo crec que, encara que sigui una mica lent, s’està obrint molt i estan marcant el camí perquè cada vegada en siguin més.
Quin tema dels que has fet tu et representa més en el moment actual?
Doncs el que em representa més és l’últim que he fet, que es diu ‘W’. La meva música va totalment lligada a la meva vida, sempre expresso el que sento en el moment. ‘W’ va per la Wara que és la noia que m’ha fet petar el cervell. És important per a mi, perquè portava uns anys sense compondre perquè sempre necessito un motiu, ha de passar alguna cosa.
Qué es per tu BSO?
Per mi és família. Tinc la meva família que és la meva mare, el meu pare i el meu germà i una família annexada que és BSO. Per mi sempre ha sigut això. És una cosa que sempre he admirat i respectat moltíssim i cada vegada que vinc aquí em sento com si hagués estat en un lloc entrenant-me durant 10 anys.
A on podem anar a veure’t?
Estarem a la sala Soda el 22 de juliol.
Text:Mar Pons